Sobre mi

Vaig néixer a Barcelona un 18 d’agost, concretament a les dues de la matinada, durant una típica turmenta d’estiu. Aquesta anècdota sempre és recordada per la meva mare quan s’apropa el meu aniversari. Mai he sabut si haver nascut quan plou és signe de bon presagi o mal presagi. Francament, m’és igual. Em sento molt afortunat. 

Sóc el fill petit de la família Hernández – Subirana, tinc una germana més gran. La residència familiar era un pis al barri de Sant Martí de Provençals i allí hi vivíem els meus pares, la meva germana, la meva àvia materna (la iaia Pilar) i jo. Tot això no ho esmentaria si no fos que gracies a ells em va entrar la vocació interpretativa. Em duien tot sovint al cinema i al teatre.

Els pares mai havien pogut fer estudis superiors i la seva obsessió era donar-nos la possibilitat de tenir una bona educació. Per això, em van dur a una escola religiosa fora del barri a fer la primària i la secundària. No tinc uns grans records de la època escolar exceptuant els protagonitzats per els meus amics de la infantesa i adolescència i algun que altre professor estimat. Reconec però, que les meves primeres passes damunt dels escenaris varen ser a l’escola, a les mostres que s’organitzaven per Nadal i Sant Jordi. Tinc un record molt especial d’una obra de teatre que vàrem fer a COU per recaptar diners pel viatge de final de curs. Allà vaig esdevenir una sorpresa: Un noi tímid i bastant introvertit va donar vida a un dels excèntrics personatges proposats per Noël Coward a “High Fever”.

Vaig començar a estudiar Història a la Universitat de Barcelona mentre feia teatre amateur. I d’aquí vaig passar al teatre universitari i als primers cursos de teatre al Col·legi de Teatre amb professors com Jordi Mesalles, Boris Rotenstein i Berti Tovias.

Vaig canviar la Història per l’Institut del Teatre i al cap d’un any de ser-hi ja vaig viure la meva primera estrena professional amb el Tallaret de Salt i de la mà d’en Konrad Zschiedridch. I des d’aquell moment he tingut la sort d’anar explicant històries al teatre, a la televisió i, també, al cinema.

Sobre gustos…

M’agrada molt la comèdia,  tot i que molts cops és injustament tractada. Això no vol dir que desmereixi els altres gèneres, però sí poso en quarantena el suposat prestigi intel·lectual del qual gaudeixen. Crec que la reflexió no parteix de les vies en les quals el missatge és transmès, sinó que neix del missatge en si.

Sortint del àmbit professional, potser el que més m’agrada és viatjar, ho he fet quan les possibilitats econòmiques m’ho han permès. Molts dels aprenentatges vitals m’han passat quan he tingut la sort de passar algunes temporades a l’estranger. Possiblement el lloc que  mantinc en un lloc privilegiat dins meu és Itàlia ja que he tingut la possibilitat de passar llargues temporades sigui estudiant, treballant o visitant als meus amics. Els estímuls que es reben amb la trobada amb nous paisatges i  nova gent m’obren la ment i l’esperit. Un altre país que m’agrada molt són els EEUU. Només he tingut la oportunitat de ser un visitant ocasional, però no m’importaria gent establir-me en ciutats com San Francisco o New York.

Darrerament he descobert el submarinisme que comparteix amb els viatges el fet de revelar nous mons i sensacions. I crec que, definitivament, he trobat el meu esport. Haig de confessar que no suporto els gimnasos. Es cert que hem de moure els cos, però estic provant sistemes com el Swing, que m’està divertint molt o els patins en línia, alternatives per cuidar-se que no em recordin a una sala de tortures medieval.

Evidentment, tan la lectura com la música m’acompanyen en tants moments d’oci personal. Així com la escriptura que està prenent força en les meves activitats creatives.